Poulenc, un compositor sempre vigent

Caricatura de Francis Poulenc

Caricatura de Francis Poulenc

Alberto Damigo i Richard Rosell

Francis Poulenc (1899-1963) va ser un compositor i pianista francés que representa el vessant més conservador de la música francesa del seu temps pel que fa a la tècnica compositiva. Als cinc anys va iniciar la seua formació musical gràcies a la seua mare pianista. En 1917, amb divuit anys d’edat, va compondre Rapsodie nègre per a baríton i petit grup d’orquestra.

Formà el Grup dels Sis amb G. Auric, L. Durey, A. Honnegger, D. Milhaud i G. Tailleferre, amb els quals compartia ideals estètics. Entre 1921 i 1924 estudià composició amb Ch. Koechlin. El ballet Les biches, composat el 1936, va ser l’obra que el portà a la fama.

En 1935, a conseqüència de la mort d’un amic seu en accident, Poulenc torna a la fe catòlica, fet que explica la seua adscripció en eixa etapa a la música sacra, on elaborà un llenguatge propi que el va fer cèlebre. Litanies à la Vierge Noire (1936) serà la primera obra d’aquestes característiques del seu repertori.

Entre els anys quaranta i cinquanta crea les òperes Les mamelles de Tirèsies (1944) i Diàlegs de Carmelites (1953-1956), dues peces que l’acabaren de catapultar a la fama. Dins de la seua obra de cambra destaquen dues sonates, una per a clarinet i piano i el trio-sonata per a trompa, trompeta i trombó.

La frescor de les seues creacions és una de les senyes d’identitat d’una música lleugera i plena de gràcia, tot i ser un autor que mai va trencar amb el sistema tonal i modal tradicional. Per altra banda, destaca com a creador de nous acords amb appoggiature i per les textures contrapuntístiques presents en les corals. A més a més, va intentar fer una renovació de la música clàssica d’occident, incloent aportacions pròpies, però sense tindre intenció de trencament.

Pel que fa a la seua producció musical, podríem distingir quatre blocs: el primer d’ells quedaria format per l’obra de cambra, cançons i peces per a piano; el segon, per l’obra coral; el tercer, per les peces orquestrals; i el quart, per la música escènica. El coneixement exhaustiu que el compositor tenia del piano queda clarament reflectit també a la seua obra per a aquest instrument. En resum, l’aspecte més rellevant de l’obra escènica de Francis Poulenc és l’adequació perfecta de la música a les situacions i als personatges, resultat de la gran capacitat d’inventiva melòdica del compositor.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s