Editorial

La resiliència de professors i alumnes en l’educació musical

“Per la seua transcendència i significat, els actes més emotius que organitza el conservatori són el de benvinguda als nous alumnes i el de graduació de l’alumnat que finalitza els estudis al centre”. Aquestes paraules, més o menys literals, pronunciades públicament per la directora del CPMT Fani Blanch a l’acte de benvinguda del curs que acabem d’iniciar, ens provoquen una reflexió sobre la naturalesa del vincle que s’estableix entre docents i discents al llarg d’un procés educatiu que, com en el cas dels ensenyaments musicals, dura molts anys.
Entre les distintes modalitats de relació psicosocial que els estudiosos analitzen en els contextos educatius trobem: la relació normal, correcta però sense excessives implicacions emocionals de cap de les parts; la que és més propensa a generar confrontació entre ambdues parts; i la basada en la complicitat i confiança mútues. Els conservatoris solen propiciar un model de relació pròxima i afectiva entre educadors i educands, fonamentalment perquè en el currículum d’aquestes ensenyances predomina un tipus d’ensenyament-aprenentatge individualitzat. El lligam més fort, evidentment, és el que es crea entre un alumne i el seu professor-tutor.
En qualsevol dels casos, aquesta relació passa per diferents fases i té generalment en el principi i final del procés educatiu els dos moments culminants, com ja s’ha comentat: el principi perquè comporta il•lusió i estímul davant d’un nou aprenentatge, el final perquè representa el tancament d’un cicle educatiu i vital. Durant el trànsit que va entre aquests dos moments crucials, la principal missió de l’educador ha de ser crear un vincle amb l’alumne, un nexe fort i consistent, basat en el compromís compartit per la recerca d’uns objectius comuns. Això ho tenim clar al CPMT i així queda palés al nostre projecte educatiu. Des del moment que un professor o una professora del Conservatori de Torrent acull en la seua aula un nou alumne, adquireix el compromís tàcit de vetlar pel seu creixement formatiu. Un creixement que -com molt bé va recordar el vicedirector Enric Llorens al mateix acte al qual fèiem referència abans- ha de ser integral. Aquesta forma d’entendre l’educació forma part del nostre ADN de centre: volem formar músics excel•lents però sobretot volem formar excel•lents persones.
El lligam emocional entre professors i alumnes va consolidant-se segons avança el temps i, en prou casos, acaba convertint-se en un autèntic vincle afectiu. Açò pot explicar-se amb una analogia. De la mateixa manera que uns pares responsables li dediquen a un fill -fins i tot quan encara no és més que un embrió- totes les atencions possibles per a garantir-li el millor desenvolupament formatiu, un vertader pedagog musical supervisa meticulosament des del principi l’evolució de l’alumne. Les preocupacions d’un professor de música que treballa en aquestes etapes inicials són paregudes: estimulació, preocupació perquè tot vaja per les coordenades previstes, seguiment exhaustiu del procés formatiu, protecció enfront de perills i hàbits perniciosos, previsions per al futur… En fi, una sèrie de respostes psicològiques i emocionals mimètiques a les que experimenta qualsevol mare o pare envers a un fill o una filla.
Però el camí dels estudis musicals és llarg i les dificultats a superar nombroses. Com també es diu per a l’energia, les dificultats per a l’alumnat que cursa ensenyaments musicals en un conservatori no desapareixen mai, en tot cas es transformen. És un procés complex i dur que requereix el suport constant del professorat, dels pares i de la resta d’agents educatius. Com assenyala José Antonio Marina: “per a educar a un xiquet fa falta tota la tribu”. La principal trava és l’excés de càrrega lectiva. Cada vegada són més hores i els alumnes han de compaginar els estudis musicals amb els obligatoris. La situació s’agreuja a partir dels setze anys, quan la majoria d’alumnes comencen el batxillerat i els dos últims cursos d’ensenyaments professionals. Als problemes existents s’afegeix una incertesa important: què fer en el futur? En aquest moment crític el professor-tutor ha de saber guiar a l’alumne i als pares a l’hora de prendre decisions o buscar l’assessorament necessari (El CPMT compta per aquestes situacions amb el suport d’un orientador). En tot cas, la complicitat entre tutor i alumne és més necessària que mai.
Però què passa quan es trenca el cordó umbilical i l’alumne abandona el centre? Què ocorre quan eixe alumne se separa definitivament del professor amb qui ha estat pràcticament tota la vida? Existeix un proverbi africà que diu que les empremtes de les persones que caminaren juntes mai s’esborren. Pot ser vertader, però en alguns casos es fa difícil creure-ho. La realitat és que la majoria d’alumnes acaben els estudis al centre i segueixen el seu camí. Amb el temps, el record del conservatori i dels seus professors acaba difuminant-se en la seua memòria, la qual cosa no deixa de ser una reacció humana natural i pròpia dels joves que no tenen temps per a la nostàlgia. Al professorat, en canvi, li costa més deslligar-se, acceptar que el present i el futur d’eixos alumnes ja no està en les seues mans. D’altra banda, és comprensible, i també humà, que determinades experiències provoquen en els docents una certa sensació de desencant. Són moments puntuals de malenconia en els quals el docent es pregunta: què haurà sigut d’aquell alumne? I no troba resposta. Se sent com el personatge principal de “El coronel no tiene quien le escriba”, la novel•la de García Márquez.
No hi ha professor més pagat que el que parla dels èxits dels seus alumnes, això ens ompli d’orgull. Quan algun dels nostres alumnes arriba a fer coses importants en el món de la música ens dediquem a proclamar-ho per tot arreu. I així ho fem, malgrat que de vegades no conste al seu currículum ni el nostre nom ni el del centre on va estudiar els anys més importants de la seua formació musical. Si per un moment es pararen a recordar tot el que passaren junt amb els seus mestres: esforços, contrarietats, dubtes, nervis, pors, il•lusions…! Tot i això, seria erroni fer un judici excessivament dur d’aquestes situacions. Cal pensar, en primer lloc, que el reconeixement de la labor dels docents per part de l’alumnat sí existeix, encara que no sempre siga explícit. D’altra banda, el professorat hem d’admetre amb humilitat que alguns alumnes puguen opinar que la nostra contribució no ha resultat tan decisiva com podíem creure. En aquest sentit, no ens vendria mal escoltar -si volem analitzar correctament la situació i ser justos de veritat- la veu d’aquells alumnes que han pogut sentir-se desemparats en alguna ocasió per no haver rebut mai paraules d’ànim ni de confiança o per la falta d’implicació d’algun professor.
Crear i mantenir un autèntic vincle al llarg del temps entre professors i alumnes és una missió complicada. Els alumnes mostren una accentuada tendència a desmotivar-se en el procés educatiu quan existeixen problemes de connexió cognitiva, psicològica o emocional amb els docents. Mentre, a l’altra part de la barrera, trobem docents proclius al desànim i acostumats a projectar sobre l’alumnat les seues frustracions professionals i decepcions personals. Com trobar el punt d’encontre? Uns i altres haurien d’entendre i assumir el significat del concepte “resiliència”, que és la capacitat humana d’afrontar amb flexibilitat situacions límit i sobreposar-se a elles. Si atenem al sentit d’aquesta paraula, els alumnes haurien de ser capaços de tirar endavant amb l’aprenentatge, per difícil que resulte sintonitzar amb un professor determinat i les seues particulars metodologies de treball o per moltes que siguen les dificultats que puguen trobar al llarg de la seua trajectòria acadèmica. I els professors haurien d’ensenyar, sense decaure, sense cessar en l’esforç d’adaptar-se a les necessitats específiques de cada alumne per a oferir-li la millor educació possible, malgrat que no sempre siga reconeguda com es mereix la seua tasca.
Si aprenem uns i altres a ser resilients, a lluitar davant de l’adversitat i no rendir-nos, a fer les coses sense esperar res a canvi, a ser positius i inconformistes, podrem aconseguir que les empremtes d’eixa relació entre professors i alumnes siguen de veritat indelebles.

Anuncios

2 pensamientos en “Editorial

  1. M’agradat molt aquest article. Rafa ha sabut d’una forma molt pedagògica per a tots posar damunt la taula la realitat dels nostres ensenyaments . I estaria be que tots els que estem implicats en aquest procés ( Professors, alumnes i pares ) reflexionarem i realitzarem crítica constrructiva. segur que ens anirà millor a tots. Enhorabona Rafa.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s