Ferran Ruiz: “el futur que jo desitjava s’està fent cada vegada més present”

IMG_3994.JPG

Ferran Ruiz al piano

Mar Casaña, Lidia Tejero, Fernando Alonso i Francesc Tello

Quan vas començar els teus estudis de música?

Vaig començar a estudiar música als sis anys en una acadèmia de piano amb Amparo Pallardó. Ella també em va iniciar en el llenguatge musical. En aquell moment vaig comprendre que el piano era l’instrument que m’agradava.

Per què vas escollir l’especialitat de piano?

Sabia que era el meu instrument preferit perquè quan vaig nàixer ja en tenia un a casa i ningú de la meua família s’havia dedicat al piano. Per això, estava molt convençut de la meua decisió.

Quins referents musicals tens?

No tinc cap referent en concret, més bé diria que és un conjunt d’influències musicals les que m’han servit per a crear el meu propi estil que encara està per polir. El que he aconseguit fins ara només suposa una part de la meua vida musical, encara em queda molt per fer.

Com vas arribar a participar en la pel·lícula El silencio antes de Bach tan menut?

Vaig participar gràcies a la meua mestra de piano de grau elemental i professional, Imma Garcia. Jo estava a la tenda de Pianos Clemente, tocant una peça de Bach per primera vegada. Vingué un home i em va preguntar si sabia el que estava tocant. Li diguí que clar, que era una obra de Johann Sebastian Bach que m’havia manat la meua mestra. Després vaig saber que aquell home era un director de cine molt important. Més tard es posà en contacte amb la meua mestra i em va sorgir l’oportunitat de poder formar part del càsting d’aquella pel·lícula. Fou una experiència inoblidable.

Quina ha sigut la teua motivació per a presentar-te al Premi Vicent Galbis?

Vaig decidir presentar-me per un sentiment d’agraïment cap al Conservatori de Torrent. Són tantes les coses que han fet per mi en este centre i les possibilitats que m’han donat!

T’has sentit condicionat pel fet que la teua mare siga la directora?

En ningun moment m’he sentit condicionat. Sempre he vist d’una forma positiva que ma mare formara part del professorat o que fóra membre de l’equip directiu. És veritat que aquest any, al haver cursat sisé i optar al Premi Vicent Galbis, podria haver-me sentit més condicionat, però la realitat és que no ha sigut així. Ma mare sempre ha sabut separar cada cosa i donar-me total llibertat en tot moment. Això li ho agraïsc moltíssim.

Com resultà l’experiència del Premi Vicent Galbis?

Fou molt positiva perquè vaig poder compartir aquesta experiència amb unes companyes que aprecie molt, interpretant les obres que havia treballat durant tot el curs. La competició va resultar molt sana i la sensació que m’ha quedat d’aquell moment és molt positiva.

Com a membre del trio FAL, ja guanyares un premi d’interpretació. Ereu un grup d’alumnes de cambra. Conta-nos aquesta anècdota.

Fa dos anys, tinguí la possibilitat  de presentar-me  junt a dos companyes – Alba Benito (clarinet) i Lorena Cantó (viola)- a un concurs de cambra organitzat al poble d’Alcora (Castelló). Tocar amb Alba i Lorena era fantàstic, amb elles la música sorgia molt fàcilment. Aquell any cursàvem música de cambra amb Enric Llorenç. Ell ens va recomanar participar i, al final, guanyàrem el primer premi. Resultà una experiència increïble.

Com és que al final has acabat fent el superior a València?

Vaig pensar que el que realment feia que un músic isca preparat de qualsevol conservatori superior, era l’estudi personal amb el seu instrument. Està clar que en estes qüestions entren molts factors com el nivell del mestre o les infraestructures del centre, moltíssims aspectes que compten a l’hora d’escollir on vas a cursar els teus ensenyaments.

Vaig elegir València finalment perquè és un conservatori on jo puc cursar els meus estudis de piano amb total llibertat i d’una bona forma, tot i que tant a Castelló com al Conservatori de Valencia compta amb un bon professorat i unes infraestructures bones.

Com veus el teu futur?

El veig molt positiu, tinc moltes ganes i molta il·lusió per seguir estudiant i millorant.  No em queda res més que estar segur que, passe el que passe, si seguisc treballant de la manera en la qual els meus mestres m’indiquen tot seguirà molt bé. Això em reconforta molt, saber que el futur que jo desitjava s’està fent cada vegada més present. Pense que no hi ha cosa més important que complir les nostres expectatives, els nostres somnis, sempre aprofitant les ajudes que ens donen tots aquells que ens acompanyen. Per això he d’agrair tant al conservatori.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s