ENTREVISTEM A EMILIO PÉREZ, PROFESSOR DE SAXO Y PROFESSOR DE L’ASSIGNATURA OPTATIVA DE JAZZ
Tenim entre nosaltres a Emilio Pérez, professor de saxo i de l’assignatura optativa de jazz. Ens parlarà de per què aconsella a l’alumnat cursar aquesta assignatura, dels beneficis de la improvisació, i de la compatibilitat de la música clàssica en altres músiques, on la improvisació juga un paper important.
—Conta’ns Emilio, per què aquesta assignatura?
Pense que la improvisació hauria d’estar obligada com a assignatura, o, almenys, dintre de l’assignatura d’instrument o llenguatge musical. La improvisació no necessàriament ha de ser jazz, pot estar en qualsevol música, qualsevol estil. Tracta de tocar o cantar al moment, sense preparació. Alguns diuen que és com compondre a l’instant, i una mica de raó tenen. Els compositors més importants l’han utilitzada com a tècnica de composició, i d’alguna manera el compositor, quan pensa amb un tema per a compondre ja està improvisant. La diferència és que quan compons pots rectificar, i allargar en el temps tot el que necessites; amb la improvisació no pots rectificar, quan ho cantes o toques ja ha passat. És música al moment, in situ, per dir-ho d’alguna manera. Podríem dir que qui improvisa està component a l’instant. Hui en dia sabem dels beneficis de la improvisació, perquè estan comprovats de manera empírica, amb fonaments científics, on es demostren molts factors, com que el músic que improvisa té més flexibilitat tècnica i expressiva a l’hora de llegir una partitura.
—Com és que un músic “clàssic” com tu s’interessa per aquest llenguatge? És possible compatibilitzar un llenguatge com el jazz amb la música tradicional europea, on les «regles» d’ambdues músiques són tan diferents?
Si ho pensem bé, tota classe de música té els mateixos paràmetres del so. L’altura, el timbre, duració i intensitat són comuns en tots els estils. Però canvien coses en la forma de produir el so. El timbre és diferent, en el jazz no es busca tant el color «redó» de l’àmbit clàssic, més aviat un so més acre, no tan elaborat, però molt tímbric i penetrant. L’articulació és diferent, en el cas del jazz la pulsació forta està en el segon temps. El ritme és més sincopat, i el músic de jazz ha de jugar amb un ritme intern que «tire» enrere, al contrari del virtuosisme clàssic, que tira cap endavant. Com tot llenguatge el que s’ha de fer és imitar als grans, cada nota, cada articulació, cada fraseig, respiració, efecte… és el mateix que si vols aprendre a parlar l’anglés: hauries d’escoltar als natius i absorbir tot l’envolupant de la pronunciació, tonada, fraseig, etc. A poc a poc tot això s’assumeix i va naturalitzant-se. En el meu cas m’ha obert un món que mai haguera pensat que existia si no haguera sigut per estudiar improvisació i jazz. Tant en el jazz, com en la lliure improvisació, amb progressions harmòniques clàssiques o modernes, o sense cap base rítmica, en una cadència clàssica, un baix continu barroc, etc., la improvisació ajuda a augmentar el sentit rítmic i melòdic, la noció del temps, l’espontaneïtat, l’agilitat mental, la precisió rítmica en el tempo… i a una cosa molt important, a escoltar. Però soc músic clàssic, i m’agrada la música de la literatura tradicional i contemporània del saxo. És veritat que de vegades és difícil controlar tot, i necessites temps per a cada cosa, però tot es complementa, la música té els mateixos paràmetres, i tal volta soles és qüestió de canviar el «xip» a l’hora de fer una música o altra. Però el bagatge que agafes sobre el procés constructiu (harmonia, melodia) de la música es reforça molt. Quasi tots els grans músics que conec són capaços d’improvisar, tal volta no amb el jazz, però sí amb els motius o recursos que està utilitzant en la música que està fent.
—Perquè és veritat, tu fas jazz, però com dius eres un músic clàssic, i fa res has fet alguns concerts en aquest estil. Un en Alcàsser i altre al nostre Conservatori. Parla’ns un poc sobre això.
Sí, com bé dius, vaig fent coses amb diferents estils. Hem muntat un recital sobre la música de Juan Velert, amb la seua filla Aida Velert. Un dia, estava en el conservatori i mentre revisava el material que tenim a l’aula varen eixir algunes obres d’ell. Fa molt de temps les vaig tocar, però per damunt, i mai en concert. Les vaig tocar amb el saxo, a l’aula, i de seguida vaig pensar amb ell. Se’m va ocórrer que aquelles obres calia tocar- les, que eren obres que estaven molt bé, però que a València ningú les coneixia, pot ser més per la zona de Barcelona, per on ell treballava. Però molt poc, per no dir gens, per ací. Juan va ser membre de la Banda Municipal de Barcelona, i professor de saxo al Liceu. Per aquella zona ell va menejar la seua música, i molts alumnes catalans varen tindre accés a aquesta música. Per ací a València, acostumats al repertori «de sempre» és difícil tocar música fora de la programació ja estipulada, per això és necessari revisar i afegir música actual, de compositors interessants que moltes vegades es queden en l’oblit.
Així que vaig parlar amb Aida i li vaig proposar tocar la música de son pare. Ella va acceptar de seguida. A més era una bona manera de fer-li el reconeixement que mereixia, ja que per culpa d’una maleïda malaltia la carrera de Juan Velert va ser truncada de manera fulminant, quan li varen diagnosticar esclerosis múltiple. Així i tot, la seua valentia ha fet que la seua vida haja sigut un exemple d’existència, amb una meravellosa família que ha tirat endavant de manera exemplar. A la seua dona, Aurèlia, caldria fer-li un homenatge també, per la seua força i la seua estima cap als fills i l’home.
—I tocareu en Alcàsser, però després féreu el concert al nostre Conservatori. Com va anar l’experiència.
Realment bé. La nostra directora Fani, ens va presentar de manera fabulosa, en la seua línia, i va acollir a Aida i a la seua família amb tot l’afecte del món. Férem el concert amb poqueta gent, però és lògic que un dia entre setmana i a les sis i mitja de la vesprada en les dates que són ens trobem amb tots preparant-se per a la fi de curs. La gent que va estar ens va transmetre l’enhorabona pel concert, vàrem estar molt a gust i així es va reflectir en la música que férem. Va estar un concert, com el d’Alcàsser, emotiu, amb un ambient carregat de records i sensacions, tant d’Aida com meua, en el que tocar la música de Juan ens trasllada sempre a un temps indefinit, on s’olora aquella felicitat d’antany, sense el condicionant de la rapidesa del temps, que ara, amb les tecnologies i les xarxes socials hem perdut.
— Tornant a l’assignatura optativa que imparteixes, quina cosa feu en l’assignatura i per què creus que devien fer-la els alumnes?
En l’assignatura intente no avorrir a la gent amb conceptes que potser mai utilitzaran, però sí que parlem de com funciona l’harmonia de manera més pràctica que la que estem acostumats. Sense cap pretensió de menysprear l’harmonia que fem al conservatori, més aviat al contrari, però tractant d’aplicar-la a allò que toquem, i saber per què funciona o no. Poden ser progressions harmòniques senzilles, o estàndards de jazz, però sempre hem de trobar un significat en relació amb l’harmonia/melodia. També parlem de l’articulació, importantíssima en el jazz, i el ritme intern del fraseig. En un any o dos no aprofundiran massa, però començaran a soltar-se i podran tocar dalt d’una base rítmica. També es tracta de veure la música de manera diferent, i gaudir-la.
Pense que devien fer aquesta optativa perquè, a més de tot el que he dit abans, s’ho passaran molt bé muntant els temes que fem, on preparem dos concerts a l’any, ho gravem i sempre hi ha anècdotes per comptar. Les classes no són pesades, i sol haver-hi molt bon rotllo. Tenim flexibilitat en les opinions sobre els temes que volem tocar, i de vegades algú s’anima i busca uns arranjaments, o inclús podem tocar alguna cosa que l’alumne ha fet. Com veieu és molt creatiu. Anime als alumnes de cinqué i sisé a què ho comproven per ells mateixos!
—Moltes gràcies, Emilio, ha sigut un plaer xarrar amb tu.
El mateix et dic, gràcies a tu i fins a l’altra!
enharmoniacpmt 